10a entrada: ensenyar i aprendre en línia

M'he plantejat moltes vegades si és bo introduir les TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) en l'ensenyament, i de fet, és un debat obert. Suposo que no podem nedar contracorrent i hem d'explotar al màxim -i de manera intel·ligent- els recursos que tenim avui en dia. 

Jo em considero nadiua digital, segons Mark Prensky, tot i que he de confessar que hi ha avantatges que m'ofereix la tecnologia que no tinc interioritzats. Així que, per edat sóc nadiua, però tinc trets d'immigrant digital. Deixant això a part, considero que és un avantatge poder disposar d'una eina tan poderosa com és l'Internet, però també penso que pot ser perjudicial si no s'utilitza correctament. 

Aprendre llengües en línia? Mai ho he fet. Però tinc amics que estan fent cursos d'idiomes per la UOC i me'n parlen força positivament. La primera vegada que me'n van parlar, vaig pensar que era una aberració. Com es pot aprendre una llengua sense sortir de casa  i davant d'una pantalla d'ordinador? Però si t'hi pares a pensar, l'Internet i l'ordinador són eines molt potents. Qui et diu que no puguis practicar una llengua fent un skype o xatejant amb algú que està a l'altre punta del món? Potser caldria que ho provés, alguna vegada.

La xarxa social en la qual estic és Facebook, com gairebé tothom, si no m'equivoco. Si bé és una xarxa on es dóna una gran importància al rol social i al fet de compartir constantment, també m'ha estat útil per mantenir la pràctica de llengües que no puc parlar durant el meu dia a dia. Els amics que vaig fer quan vaig marxar d'Erasmus, segueixent sent-hi virtualment i el la llengua de comunicació entre nosaltres és el francès. D'alguna manera això m'obliga a escriure en francès i a buscar en un diccionari la paraula que vull dir quan no la recordo o la desconec.

Això aniria una mica lligat amb el fet que hi ha infinits recursos en línia per aprendre llengües. I molt lligat a això, l'EPA (Entorn Personal d'Aprenentatge). Aquest són el conjunt d'eines que tu decideixes emprar per aprendre. En el meu cas, com estudiant de llengües, la majoria són links a diccionaris (monolingües, sinònims, bilingües), enciclopèdies, traductors automàtics, textos paral·lels, etc. Són un seguit de pàgines web que tinc dins de la meva llista mental de recursos útils i eficaços per allò que em convé. Però a part d'això, també tinc una llista de llocs web com ara facebook, els correus electrònics o pàgines d'interès (com ara youtube, TED o altres) que són de caire lúdic, tot i que sempre he pensat que indirectament em fan aprendre d'una manera o d'una altra.

9a entrada: l'avaluació

"Mistakes are the portals of discovery" James Joyce

Des de ben petits que hem tingut una mena de repulsió cap a l'avaluació, els exàmens, controls, etc. Per aprovar, calia estudiar i fer colzes. Però també és cert que és una manera de fer una recopilació de tot el que has anat a estudiar i de posar en pràctica els coneixements que has anat adquirint.

Gairebé totes les avaluacions que he viscut com a aprenent han estat sumatives, on el que realment importava era la nota, si aprovaves o suspenies. Això sempre m'ha indignat. Jo considero que quan s'aprèn més és quan després de fer un examen se t'explica en què t'has equivocat. És per això que sempre he preferit l'avaluació formativa, ja que és quan més he après. I a més a més, sempre he estat partidària d'una avaluació continuada i no pas final, ja que amb una prova final, no pots determinar si la persona ha fet un bon aprenentatge dels continguts. Tenir en consideració el progrés d'aprenentatge és important perquè potser una persona no treurà una nota excel·lent, però de la primera classe a la última a millorat molt. I penso que és important tenir en compe l'esforç de l'alumnat. Així doncs, també crec que és millor si aquesta avaluació és qualitativa (i no quantitativa), ja que cada persona és un món i sempre és bo deixar comentaris que expliquin el perquè d'aquella correcció. 

De ben petita recordo que a primària fèiem uns àlbums recollint tot el que havíem après a llengua catalana, castellana i anglesa. Potser aquests són els primers portafolis que he fet. I més tard, els que recordo haver fet són a la universitat. Penso que és una bona manera de recollir la feina feta per l'alumne i una bona manera d'avaluar, tot i que potser hi ha gent que sense prendre apunts és capaç de retenir-ho tot. Els testos són un tipus d'examen que trobo molt difícils, segons com estiguin fets. Per això crec que és important saber-los fer bé. De tutories amb els professors n'he fet poques i de proves d'adscripció també poques. Recordo les proves de diagnòstic que ens van fer abans d'entrar a la universitat i poques més. 


La prova més llarga que recordo haver fet mai és la del nivell D de català. Em vaig passar tot un matí fent-la, ja que hi havia molts apartats de tota mena (comprensió, reformulació, omplir buits, resums, dictat, etc.) i a més a més part oral. Va ser un examen força feixuc, però penso que estava molt ben fet, perquè cobria tots els aspectes lingüístics, des dels culturals i històrics, fins als més gramaticals. 

8a entrada: recursos per a l'aprenentatge de llengües

Els recursos per a l'aprenentatge de llengües estan en constant evolució, com tot. Però suposo que n'hi ha de uns eficaços i interessants que d'altres. I suposo que en funció dels recursos que el professor esculli fer servir, s'arribarà més ràpidament o més fàcilment als objectius. És com qui vol fer un pastís i en lloc de batre la nata amb una batedora elèctrica, escull de batre-la amb una batadora manual. Potser s'acabarà fent el pastís igualement, però més lentament.

Recordo perfectament que a primària, fèiem servir molts recursos àudio i vídeo. Els vídeos eren fets expressament pels autors del llibre d'exercicis i això implicava que les situacions fossin provocades i no sonessin del tot naturals. Recordo, fins i tot, que algun cop reiem de com actuaven els actors d'aquells vídeos. Del que sí que guardo bon record és de la música. Tant en anglès, com en francès. En anglès, sobretot a primària, les cançons no eren comercials, sinó fetes expressament pel llibre amb el qual treballàvem i aquestes no m'acabaven d'agradar. Però més endavant, quan ja en sabíem més, a l'ESO, fèiem cançons que estaven de moda i era una manera molt bona d'aprendre. Amb el francès, un dels recursos que millor m'ha anat per aprendre'l són les cançons d'artistes com Moustaki, Edith Piaf, Zaz o d'altres. 

Pel que fa les escenificacions, sí que és cert que en fèiem, i a més, eren divertides, ja que no només ens apreníem el paper, sinó que ho gravàvem en audio i ens buscàvem les disfresses per fer-ho. A tothom li feia molta vergonya fer-ho, però considero que això servia per trencar una mica el gel. De totes maneres, era un diàleg que no era espontani i que, per tant, havíem de memoritzar. En un viatge a Anglaterra que vam fer tota la classe, feiem activitats dinàmiques per aprendre anglès. En una d'elles ens vam haver de posar per grups i inventar-nos una escena i un diàleg. Uns feien l'escena en un bus, on el conductor es queixava del comportament dels usuaris, els altres representaven un show televisiu, etc. En tinc bon record, perquè també tenia importància la creativitat, es donava llibertat als alumnes i ho vam passar bé. Els jocs de rol eren força típics a classe. Era una activitat que solíem fer força sovint, però que, segons com, no resultava efectiva. Quan feiem aquest tipus d'activitats, era complicat parlar amb els nostres companys en anglès i sovint ens passàvem al català. Això feia que l'objectiu de practicar l'anglès fracassés. 

La lectura en veu alta semblava indispensable per a la majoria de classes de llengua, tant materna com estrangera. Considero que és una manera força bona de fer que l'alumne s'esforci almenys a intentar pronunciar i a llegir coherentment un text o activitat en la llengua estrangera. Les tasques d'ordenar paràgrafs sobretot me les he trobat en classes de nivells més alts, per treballar la comprensió i adequació del text. Això ajuda a voler trobar, mitjançant la llengua, un sentit unitari al text i vulguis o no, fas l'esforç de procurar ordenar les idees amb un mínim de sentit. 

Els que menys he tocat potser són els recursos d'expressió escrita. Jo mai he fet cap taller d'escriptura i en poques classes se'ns ha demanat que revisessim textos en parelles o que fessim escriptura cooperativa. Això ja ha estat més a la universitat, on s'ha posat molta èmfasi en el treball per parelles o grups. Els treballs de grup els trobo profitosos, sempre que et toquin companys de grup que tinguin una manera de treballar semblant a la teva. Una de les coses que se'ns feia fer molt a classe de català o castellà, sobretot en els cursos de nivell més alt (ESO i batxillerat) era fer resums, per valorar la capacitat de síntesi. I també recordo que, per exemple, quan vaig anar a Anglaterra amb l'escola, se'ns va demanar fer un diari parlant de què feiem durant el dia. Això ens va permetre que, tot i practicar l'speaking en territori anglès, no deixessim d'escriure, per la qual cosa vam practicar tant l'oral com l'escrit. Considero que fer un diari és força útil perquè és trobo més fàcil escriure sobre el que fas o has fet, que no pas sobre un tema de lliure elecció. 

7a entrada: el meu programa

Com organitzaré el curs? Suposo que aquest és dels reptes més grans que té un professor. El currículum té dos nivells de concreció: el primer donat pels fins generals de l'educació i el segon per l'adaptació que en fa cada centre de cada ciutat o poble. 

Considero oportú distingir entre les classes que em feien de llengües maternes i de llengües estrangeres. Quan ensenyes una llengua materna, si tens en compte que l'alumnat ja en desenvolupa les parts comunicatives durant seu dia a dia, els objectius del curs potser ja no s'hauran de basar tant en la part comunicativa, al contrari del que passa amb les llengües estrangeres. Si es feia alguna part de comunicació, com es pot veure a la imatge, era més de tipologia de textos i de llenguatge especialitzat, però sempre des d'una visió molt teòrica i poc pràctica. La veritat és que el tipus de currículums amb els quals m'he trobat en llengua catalana i castellana són gramaticals, sobretot dividits en estructures gramaticals, morfologia i lèxic, així com també una part de literatura i cultura castellana o catalana. 

En canvi, en francès, per exemple, recordo un currículum força basat en centres d'interès, és a dir, en vocabulari agrupat sota un camp semàntic: les fruites, els transports, la ciutat, etc. En aquest tipus de classes es donava èmfasi, sobretot, al vocabulari  i no tant a la gramàtica. Això es va donar sobretot quan vaig fer aquell any de francès a primària i després a l'ESO. Més tard, quan vaig fer aquelles classes particulars de francès, el currículum era molt basat en funcions comunicatives. Si volíem demanar alguna cosa, ho havíem de fer en francès i si no ho feiem adequadament la professora ens ho deia (si no adequàvem el registre, per exemple). A més a més, ens incitava al debat, a defensar arguments i opinions utilitzant com a vehicle d'expressió el francès. Això feia que veiéssim el francès com una llengua no només teòrica, sinó bàsicament pràctica, és a dir, com una manera més per comunicar-se.


En el cas de l'anglès, quan érem més petits basàvem l'aprenentatge en centres d'interès, per tal d'aprendre vocabulari que ja venia definit pel llibre. Recordo perfectament un d'aquests llibres. Sempre començava amb una temàtica, després feiem un listening en forma d'activitat, després llegíem un còmic (que sempre tenia els mateixos personatges), després cantàvem una cançó i al final de la unitat hi havia un apartat de fer manualitats. Aquestes parts de la unitat sempre anàven relacionades amb un centre d'interès comú i el llibre no tenia cap part de gramàtica. Sembla que a mesura que augmentàvem el nivell, l'aprenentatge anava més guiat per la gramàtica (present simple, present continuous, past simple...) i la part comunicativa es perdia. De totes maneres, com ja he explicat en una de les entrades anteriors, vaig tenir la sort de poder experimentar un aprenentatge basat en tasques (Project Work). 

6a entrada (b): les meves classes

When we lose the right to be different, we lose the
privilege to be free. - Charles Evans Hughes.

Sempre he pensat que quan un nen es va fent gran, perd la creativitat i la innocència a causa, en part, de la societat en què vivim. Estem sotmesos a regles de les quals no ens podem desencadenar, seguim tots uns mateixos patrons, ens deixem influir a tota hora (ja sigui per mitjà de la publicitat, com dels mitjans de comunicació) i, conseqüentment, perdem la identitat personal i la capacitat crítica i de reflexió. I és una llàstima perquè en la diferència i la creativitat hi ha la riquesa!

Sembla que, de vegades, l'educació talli les ales a l'imaginació i no et permeti fer-te preguntes. Jo m'he trobat que, a l'escola, a l'hora d'ensenyar-me tant llengües com altres assignatures, quan s'ha volgut aplicar la taxonomia de bloom, s'han pujat els tres primers graons, els del reconeixement, la comprensió i l'aplicació, és a dir, els graons que pertànyen a l'aprenentatge mecànic, però no s'ha anat més enllà. Així que el que és l'anàlisi, la síntesi i l'avaluació no se li ha donat gaire importància i, per tant, no s'ha potenciat l'esperit crític de l'alumnat. El fet de tenir llibres de gairebé totes les assignatures feia que estéssim lligats a uns exercicis pautats, que tenien un ordre. I si en alguna ocasió hi havia tasques de comunicació que aparentment semblaven més lliures, acabaven sent pràctiques molt controlades. Per això considero que Fyodor Dostoyevski té raó quan diu que "lo que más teme la gente es dar un nuevo paso, emitir una nueva palabra", ja que la participació a classe no era del tot ben vista, de vegades.

Cal dir que considero que les classes que més m'avorrien eren les de català i castellà. Sempre han estat classes on s'ha treballat el mateix temari, basat sobretot en gramàtica i on l'aprenentatge de les regles gramaticals o del funcionament de les paraules es feia deductivament, per la qual cosa l'alumne no havia de fer gaire esforç per intentar desxifrar quina podia ser la norma. Així doncs, erem alumnes que més tard podíem arribar a patir sequera de reflexió. 

En canvi, les classes d'anglès eren diferents. És evident que tot depenia del professor. Tot i que n'hi havia que seguia els llibres, on normalment hi havia una primera part d'escalfament i, després, d'aquell escalfament se'n extreia una part de gramàtica, n'hi havia que feien les classes més entretingudes i procurant no seguir tant el llibre. Recordo que a primària, fèiem obres de teatre, de vegades, inventades per nosaltres, fins i tot. Això ens motivava molt. Pel que fa al francès, no recordo amb gaire exactitud quina mena de classes fèiem, ja que n'he fet poc. Però aquelles que feia amb la professora particular no estaven gaire guiades, per la qual cosa, treballàvem força el que ens venia de gust, deixant entreveure una escletxa de creativitat. 

6a entrada: Project Work, de les millors experiències educatives.

Agafo el telèfon i marco el seu número. Si? Diguim?. Sóc la Sònia, et trucava per si podia passar a buscar el projecte del qual et vaig parlar l'altre dia. La veu que se sentia a l'altre punta del cable telefònic era de la Mar, la meva professora d'anglès de l'ESO. Hi ha professores que et marquen, ella és una d'elles. Vaig passar a buscar els dossiers i CDs que ella tenia del projecte que vam fer en anglès. La primera part que es feia a l'institut es titulava Teenagers yesterday and teenagers today. When our parents were our age i era un treball basat a fer una comparativa dels joves d'avui en dia i dels joves de fa un temps (els nostres pares, vaja). Era un treball que ja havien començat a fer les promocions abans que la nostra i que nosaltres vam acabar. No cal dir que la feina de la professora va ser crucial.

Així doncs, tinc a les mans dos dossiers força gruixuts. El primer són el conjunt d'activitats que vam fer els alumnes al llarg de tres cursos de l'ESO (imatge de la dreta); des d'entrevistes, contextos històrics i jocs fins a l'evolució de les músiques i vídeos sobre temes de joves. Aquell projecte havia costat anys, mesos i dies de dedicació. L'altre dossier es va elaborar després d'haver aconseguit la beca i haver anat de viatge a Anglaterra, en forma de memòria. De manera que el viatge era per anar-ho a passar bé, però al mateix temps per aprendre molt i apropar-nos a la cultura anglesa.

A l'informe del curs hi he trobat escrita l'essència d'aquest projecte: 

"Quan vàrem començar a pensar i parlar sobre el projecte, el tema de l’adolescència va sortir de manera molt espontània, en part perquè amb els nostres alumnes hem vist i treballat vídeos sobre joves de parla anglesa i aleshores vam creure que seria interessant conèixer de prop com són, com viuen els adolescents del país anglès en la realitat, i centrar així la memòria del treball comparant la vida dels joves en els dos països." 

I més avall, s'explicitaven els objectius del Project Work, d'entre els quals trobo interessant destacar: (1) treballar les habilitats d’Expressió oral i escrita incidint en la fluïdesa, l’entonació i la pronunciació, fet que donarà credibilitat a la seva representació; (2) familiaritzar-se en el procés  d’obtenció d’informació amb la seva correcta interpretació, fent un treball de recerca dels anys en què els seus pares tenien la seva edat i comparar-los amb el seu món actual.

Personalment considero que fer un Project Work és de les millors maneres d'aprendre. Es treballa amb uns objectius concrets, per la qual cosa aprens de temes de la vida, i mitjançant una llengua estrangera, fet gràcies al qual millores el teu nivell lingüístic.

És interessant veure que els alumnes, al final del projecte vam donar unes opinions generals, unes de les quals eren: "I have practiced a lot the language and I have learnt a lot of things about our parents' lives and way of living", "I thing that working in groups is really nice, because we laughed a lot and because we learn from each other" o "Definetely, this project is an experience to be repeated and recommended". Amb això crec que no hi ha dubte de si ens va agradar o no treballar en aquest projecte.

You can teach a student a lesson a day; but if you teach him to learn by creating curiosity, he will continue the learning process as long as he lives. (Clay P. Bedford)

5a entrada: metodologies d'ensenyament

Què busca un nen petit en un llibre? Si feu memòria, us adonareu, que quan ereu ben petits, el que volíeu era veure colors, dibuixos, imatges i potser evitaveu trobar gaire lletra. La metodologia de la gramàtica-traducció és un antagonisme. Es basa en traduccions de textos i frases, amb manuals on no hi ha imatges. Avorrit, no? Per sort, jo gairebé no l'he patit. Aquest "gairebé" inclou les classes de llatí de Batxillerat. El llatí ha estat una llengua que mai m'ha acabat de convèncer, potser precisament perquè el mètode mitjançant el qual se m'ensenyava no m'agradava. Però pensant-hi una mica, potser seria difícil aplicar un enfocament comunicatiu o oral-situacional, tenint en compte que el llatí és una llengua morta, oi?

Jo considero que quan era més petita, els primers anys d'aprendre anglès a l'escola primària l'enfocament que utilitzàvem era el mètode directe, ja que a les classes ens basàvem molt en la conversa i la fèiem interactuant, veient vídeos o escoltant-ho. Això feia que nosaltres veiessim que aquella llengua servia, que era útil. De totes maneres, més endavant, ja a l'institut i quan ja teníem cert nivell vam passar a l'enfocament oral i situacional. Recordo que molt sovint començàvem les classes escoltant un listening, però després treballàvem el lèxic que es podia extreure d'aquella conversa, i gramàtica i exercicis d'omplir buits.

L'enfocament comunicatiu mai l'he viscut de primera mà. Potser he viscut alguna cosa que s'hi assembla amb el francès, amb la professora particular. En aquelles classes erem dues alumnes i ella ens incitava a interactuar molt i no ens basàvem tant en la gramàtica, tot i no deixar de fer-ne. No donava tanta importància als errors, sinó al fet que ens atrevissim a parlar i a utilitzar la llengua per qualsevol cosa (Est-ce que tu peux me prêter ton stylo? j'ai oublié le mien chez moi...). Així doncs, teníem certa llibertat a l'hora de parlar, podíem preguntar el que ens interessés, sempre que ho fessim en francès.

"De acuerdo que la gramática es esencial,
pero sólo si tiene como objeto la
escritura: privada de su objetivo,
 se convierte en un código estéril."
Amélie Nothomb

Altres enfocaments com ara el Silent Way o la Sugestopedia mai els he arribat a tenir. Suposo que hi fa el fet de ser mètodes poc estesos i coneguts, però no per això menys interessants. La veritat és que crec que el bon professor és aquell que és capaç de basar les classes en el mètode directe i l'enfocament oral i situacional, amb força càrrega comunicativa i amb algunes pinzellades de Silent Way. La idea de la Sugestopedia la trobo interessant, però crec que és més reservada a un públic especial o que busquin aprendre la llengua només oralment. I per acabar, dir que la gramàtica-traducció és el mètode que em sembla menys eficaç, pel fet que no et contextualitza la llengua i te la fa avorrir.